A uns ulls…
Dèiem en el post anterior d’aquest blog…
I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li provoca una mínima esgarrifança interior i aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir-li: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.
I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem, si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.
I si això ocorre, i si això succeeix i si això passa, en homes i dones de tot el món, que reconeixen en les seves vides particulars i anodines alguns fragments de vida dels quals ens va parlar aquest home que ens va precedir… També ho és pel que signa aquest blog.
Perquè ocorre que l’Artificier hi reconeix el seu passat i s’hi veu encara en el seu present… entre aquells horitzons, entre aquelles esferes, l’estètica, la ètica i la religiosa que va exemplificar el filòsof danès, com una veritat interior que presideix la seva vida, a voltes amb endormiscament, a voltes amb una cruenta desesperació, a voltes en una profunda melangia…
S’hi reconeix a voltes instal·lat en l’esfera de l’esteta Faust, el qual diu: Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!, o cercant la vivència estètica del bell i del rar, com en el poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- del seu propi llibre, L’Artificier, que acaba declarant que aquestes vivències són “Petges, venjant, la quietud de l’ampla presó de fang”. I també a voltes identificat amb el definitivament desenganyat Jueu Errant, sense horitzons en la vida. O alternativament, però mai simultàniament, s’ha trobat en altres moments, i ja gairebé allunyat del tot del seu present, en les tesis del Jutge William, representant de l’esfera ètica de Kierkegaard. Una esfera de la qual la desesperació l’ha expulsat en diverses ocasions, tant en la vida social i laboral… perquè no ha sabut concebre mai aquestes com a rutina i compliment, ans només com a passió i entrega, com en la seva vida íntima… amb les dificultats per mantenir un ordre matrimonial, malgrat els intents i la comprensió de la seva necessitat i bondat absoluta. Perquè li ha pesat molt tot allò que reconeix com a propi de l’explicació sobre l’esfera ètica donada pel danès, a saber: A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. Per a l’esteta cal viure -i només així en troba el sentit- en la indeterminació, és a dir, en l’abisme existencial, no en les certeses, no en va és el moment en el qual sent la màxima llibertat, la màxima creativitat, i totes les opcions li són obertes… Es dirà que no vol compromisos, que vol tothora foc ardent, sentiment i passió en tot moment… Es tracta d’una immaduresa? O d’una alta exigència? D’un gran amor cap els homes i el món… ?
També, i tal vegada en molts més moments, l’Artificier s’ha trobat en la vivència de l’heroi de la primera esfera religiosa de Kierkegaard, sovint amb tendències eremítiques matisades sempre per l’estima cap als éssers que l’envoltaren. L’Artificier no va voler posseir res en llargs períodes de la seva vida, va rebutjar una vida utilitarista i moguda pel diner, va valorar la màxima austeritat i senzillesa, va sacrificar a l’estètica com a valor suprem la vida adotzenada del seu entorn, va construir mons alternatius, podríem dir de ficció, que el seu poder de seducció podia fer admirables als altres…
Va experimentar, també, l’esbojarradament ascètic en recurrents intents d’agosarats trencaments de formes de vida, com les d’un Cavaller de la fe -segon moment de l’esfera religiosa kierkegaardiana-, malgrat ell rebutgés aquest apel·latiu de Cavaller de la fe, i preferís d’anomenar-lo d’aproximacions a la Idealitat, o a la Quimera. Tot en les seves rauxes primaverals, en les seves com diria el poeta Joan Maragall, visites del llegendari Comte Arnau, el mític i nostrat Comte… els quals li exigien una suspensió teleològica de la ètica… Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments! I tot, un cop passat l’embat, justificat perquè han estat la premissa per a realització d’obra artística o de mons onírics que li han omplert la vida, i que li han fet la vida: viva a ell i als que han volgut acompanyar-lo…
Sí, l’Artificier, com hem vist, s’hi reconeix molt bé en les esferes kierkegaardianas, perquè ha tingut unes experiències paral·leles a les que ens va fer vivenciar el filòsof, tal vegada per compartir una sensibilitat semblant… però, també, per una coincidència sorprenent, gairebé esborronadora, gairebé trasbalsadora.
Es dóna el cas que un jove Artificier, molt abans de la coneixença del danès, en la seva joventut havia formulat ja en la seva subjectivitat, si bé d’una altra manera, aquestes esferes o maneres de viure que amb matisacions es podrien mimetitzar en la formulació del danès.
Ell ja havia experimentat la possibilitat vital de viure immers en una primera etapa de individualització en la subjectivitat més conspícua, i que va anomenar com a camí de la subjectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera estètica Kierkegaardiana. Un estat on, en les seves formes més toixes i primàries, hom es mou només per una pulsió egocèntrica per respondre al desig de plaer i d’evitació del dolor en benefici propi, sense una veritable consciència diferenciada del tot, sense individualitat per tant. Un estat que ell anomenava de “no emergència”. També, i dins d’aquest univers existencial, va concebre un estat més elevat de subjectivitat, que és la que aspira tot artista, que és quan la subjectivitat parteix ja d’una primera consciència individual, diferenciada ja del tot, en un estat d’emergència” on a través de les metamorfosis de l’art, amb el seu vehicle de la seducció, pogui arribar al coneixement i a la unitat amb les coses, amb les persones, amb el tot… i des de dins, des de la subjectivitat mateixa.
En un segon moment l’Artificier va experimentar la necessitat i possibilitat real d’una manera de viure que afavorís la pau social entre els desitjos propis i els dels altres, que és on rau una font de conflicte majúscula. Una manera de viure tot establint el compromís social i la necessitat d’organitzar la convivència com a premissa bàsica, el qual va anomenar camí de l’objectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera ètica Kierkegaardiana. Però aviat en va veure la limitació, la infinitud d’aquesta exigència i la negació que representa en darrera instància de la creativitat i desenvolupament personal, i fins i tot l’anorreament que en pot provocar de l’ésser particular al anul·lar-se en funció de l’altra i del pes del necessari ètic… Perquè com afirma Sigmund Freud a El malestar en la civilització aquí hi ha una contradicció fatal “el que és útil per a la civilització, és perjudicial per a l’individu”, i diu a més que: “A més a més de la pulsió de mort, hi ha aquella característica de la naturalesa sobre la impossible harmonia de volers i necessitats que mena a una lluita constant entre el meu preferir-me necessari per al viure i els dels altres.” (…) “És curiós observar com, en la naturalesa, una extrema economia dóna sempre aquesta llei inharmònica: allò que és radicalment útil per a una necessitat no ho és radicalment per a una altra. Una llei que aboca sempre al conflicte irresoluble, a la confrontació interna dins l’individu o entre individus, dins el grup o entre ells, dins una determinada espècie o entre elles. Dit d’altra manera, la natura sempre planteja aquesta radical oposició entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, i dins el propi jo les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles (raó i sentiment, sentiment i sentiment, acció i pensament, etc.). L’harmonia, per a la naturalesa o per al cosmos, té un significat global, mai ateny a les diferents categories dels seus éssers, de les seves espècies, dels seus grups, dels seus individus… els quals sempre són sacrificats en virtut d’un pla o d’un atzar global i desconegut.”
Tot això va experimentar un jove Artificier en la via de l’objectivitat, a més de la impossibilitat de realitzar una vida d’acord amb els principis artístics a partir de la ètica, ja que aquests necessiten que s’estigui posicionat en l’abisme existencial, i no pas en la certesa d’un codi universal acceptat unànimement i d’acord amb la raó. Tot això, fins que la desesperació i l’angoixa el van dur a sotmetre l’objectivitat a una nova subjectivitat, i concebre una altra manera de viure, un camí que ell va anomenar camí de l’objectivitat-subjectiva, en paral·lel a l’esfera religiosa kierkegaardiana, un terreny en el qual la seva creativitat, la seva sensibilitat, la seva passió i la seva aura… la seva ànima en definitiva, podia trobar els terrenys del gaudi i l’èxtasi, els terrenys de la escomesa de sentit i de la il·lusió, malgrat el dolor suprem que també s’hi pot donar.
I ara, aquí, és on viu i vol viure l’Artificier, on la transparència del bell i del rar hi és tothora present i que com diria j. V. Foix, el poeta, viure en un real integrat on el real vulgar i fuliginós, el quotidià com diria l’Artificier, hi queda ampliat per un real on les transparències de l’etern i de l’infinit en la vida s’hi manifesten. La transparència de l’etern i de l‘infinit explicitat i representat en els mites o dimensions quimèriques del viure, que en la seva forma incongruent i paradoxal forneixen no una explicació de com succeeixen les coses, ans el sentit profund que les coses tenen per a les nostres vides. Aquesta és la seva única pau interior possible, la seva única i vera felicitat. Tota la resta és insuficiència, minsa vida asfixiant, quotidianitat sense sentit, no repetició amorosa i viva de cada dia…
I ara li ve a la ment una frase de Kierkegaard que resa: “De l’únic que jo sé és d’estimar -digué-; doneu només un objecte al meu amor, un objecte. Però ara em trobo ací com l’arquer que ha tensat al màxim la corda de l’arc i a qui demanen que apunti a una diana que només es troba a cinc passes d’ell. Això jo no ho puc fer, diu l’arquer. Poseu , però, la diana només que sigui a dues o tres-centes passes.”
Un jove Artificier, va trobar un dia un home d’un altre temps, d’un altra lloc, sols de possible encontre a traves de la seva obra, únic punt de trobada possible. Ell fou el mateix Soren Kierkegaard, perdut ja en el passat dels anys, en un temps d’impossible retrobament, en un lloc d’impossible encontre.
A un jove així no li va costar d’entendre gaire l’esdevenir existencial de les tres esferes de què parlava el danès de Copenhagen… Perquè els tres moments o possibilitats existencials del jove Artificier coincideixen en gran manera amb les tres esferes Kierkegaardianes de les quals ens hem fets ressò. Totes són fetes de sang i veritat existencial, d’autenticitat…
Una esfera, la religiosa, oberta al misteri de la transcendència cristiana pel filòsof, i el camí de la objectivitat-subjectiva, oberta al mite i a allò quimèric presidit pel bell i el rar, per l’Artificier, que com a veritats, ambdues, incomprensibles per a la raó humana donen tot el sentit a la seva vida, i per tant la única possibilitat de felicitat.
En els magnes terrenys mistèrics de la vida hi ha convergències que provoquen retrobaments entre ànimes diverses i allunyades en el temps i en el lloc. Un home, l’Artificier, irresolt i d’atributs escassos, amb un altre home, Kierkegaard, brillant i dotat d’una poderosa i altíssima intel·ligència i sensibilitat.
Johannes de Vincennes
Notes:
- Tots els texts en cursiva són de l’anterior post d’aquest blog titulat Dels horitzons que presideixen la vida (1ªpart). A propòsit de Soren Kierkegaard.
- La cita del poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- pertany a: VICENS-i-PLANAGUMÀ, Josep. L’Artificier. Poemes en prosa. Barcelona : Maikalili Ediciones, S. L., 2005
- Les cites de Sigmund Freud són totes del llibre: FREUD, Sigmund. El malestar en al civilització. Barcelona : Accent editorial, 2008. [traducció i pròleg de Josep-Maria Terricabras]
DIETARIS DE L'ARTIFICIER 
Deixa un comentari