D’aquest dietari…

L’Artificier, que teixeix aquest blog, sap quina és la natura que escau al seu dietari.

Sap la força, precisa i mil·lenària, que empeny el dir i desdir dels homes i que els força a disposar d’espais en blanc, de paper o de pantalla electrònica, per a dipositar-hi tota mena de construccions o enderrocs del temps de l’ahir o de l’avenir. Buits insondables d’espai i de temps, cambres solitàries sense olors i sense miratges, desertes, totes elles per a omplir fins al vessament productor d’olors i de miratges.

El dietari, que per a ell mateix no coneix els conjurs ni els àpats suculents que s’agombolaran en el seu si; ni les aigües marines salobres que l’inundaran i en mouran poderoses corrents dins el mar; ni els turments verds i humits dins els calancs d’esponges que s’instal·laran en les seves pàgines; ni les fondalades certes i incertes del viure humà; ni les veus d’ambigua relació entre el seu so i el signe gràfic que l’identifica; ni els renaixements inaudits plens de guspires d’enginy; ni  la llum llevant que encalça les tovalles de lli… que ell, dietari en blanc com és, es posarà al damunt per a l’inici de la festa… Sap que només és taula per a ben parar, i espera, per damunt les seves estovalles, que un parament de plata, porcellana i vidre hi reposi.

Lector!, Benvolent lector!, Pren, doncs, ja el teu lloc entorn d’aquesta taula! Una a una, destil·lades pel temps i la necessitat, hi apareixeran les menges.