Quan el passat 10 de setembre va començar a ploure tan torrencialment em va venir a la ment aquell sonet de Josep Carner que diu… Totes les bruixes d’aquest món perdut / són en el cel bretó, que en desvaria; / l’aigua bruny, delerosa, el punxegut / capell dels cloquerets de Normandia / Paris regala deplorablement; / es nega Niça d’aiguarells en doina… Per sort, tanmateix, amb la pluja proverbial no hi eren presents totes les bruixes d’aquest món perdut, malgrat que el cel barceloní desvariejava, i l’aigua brunyia, delerosa, pels punxeguts capells dels cloquerets de la catedral,… i, tot i que la pluja va impedir de prosseguir l’acte de lectura pública d’una selecció dels tres volums dels Diaris de Ricard Salvat a la Setmana del Llibre en Català, l’acte es va poder continuar a la seu de la Fundació Ricard Salvat.
La ràpida iniciativa de Núria Golobardes -viuda de Salvat- de prosseguir la lectura a la Fundació, propera al recinte de la Setmana del Llibre, va permetre de continuar l’acte organitzat per Edicions de la Universitat de Barcelona , la Fundació Ricard Salvat i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. Els assistents arribaven des de l’esplanada de la catedral barcelonina després de sortejar una pluja desfermada que s’agreujava en el pas dels carrers estrets per les gàrgoles que regalimaven a doll. Un cop a la seu de la Fundació, una estesa de paraigües donaven un acolorit passatge abans d’entrar-hi. L’amabilitat de la família Salvat va oferir tota la seva ajuda per a sortejar la mullena amb la què arribaven els assistents a l’acte.
Passada gairebé una hora es va reprendre la lectura amb un major aire de complicitat entre els assistents que no es van perdre en el devessall de la pluja. Es diria que l’acte va guanyar -malgrat la pèrdua d’alguns de ben segur bons lectors, com per exemple el pintor Joan-Pere Viladecans el qual havia de començar just al moment de la pluja- al fer-se en el marc d’una dimensió més intima, i per tant, més paral·lela al que suposen els terrenys sempre privats de l’escriptura d’un diari, fet en moments d’intimitat casolana o de cambra d’hotel.
La publicació dels Diaris de Salvat arrenca el 2015, sis anys després de la seva mort a Barcelona. Fins a dia d’avui s’han publicat tres volums, el primer recull els anys 1962-1968, el segon, el període 1969-1972, i el tercer publicat ara es refereix als anys 1973-1975. Un cop completada l’obra pot arribar a 14 volums d’unes cinc-centes pàgines cadascun. Tot plegat, com es diu en les pàgines de la mateixa Fundació Salvat, un testimoni d’enorme valor i una font d’informació inesgotable sobre la cultura i la realitat social i política del país al llarg de cinquanta anys.
Salvat va escriure el seu enorme dietari amb plena consciència de la seva dimensió pública futura, ho veiem en alguns dels escrits del seus Diaris, i això sols ja en justifica amb escreix la seva publicació. La intensitat de la vida de Salvat, el seu coneixement i posició en el panorama de la cultura europea i de més enllà, amb les seves múltiples coneixences i relacions, la seva enorme capacitat de treball i d’aprenentatge, la seva vitalitat o més bé hiperactivitat, la seva intel·ligència, la seva sana curiositat, la seva conjugació entre els coneixements doctes universitaris i la praxi artística, etc… Fan dels seus dietaris un compendi d’un inusitat interès.
Cal dir que la lectura programada dels fragments del diari ha vingut recolzada per la publicació d’un especial Ricard Salvat a una nova revista sorgida de Edicions de la Universitat de Barcelona, de nom Compàs d’amalgama : Revista de cultura contemporània, en el seu número 0. Hi trobem tots els fragments llegits en el curs de l’acte.
Les diferents veus dels lectors, personalitats intel·lectuals i artístiques, van anar desgranant les pàgines viscudes per un home valent, lluitador i plenament encuriosit i capacitat per a tot.
El conjunt d’aquests Diaris fornirà, després de la seva publicació completa, una crònica de la vida i els costums d’una gent i d’una època que han format part de l’elit de la cultura europea, de la cultura en el sentit més ampli. Són centenars o millor dit milers de mirades, de gestos personals, de crítiques i comentaris, opinions, converses, personatges, vivències, experiències socials, polítiques, i sobretot artístiques, fets des dels gènere dietarístic a la manera com des de la literatura ho va fer l’immens mosaic que suposa À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust.
Gràcies Salvat, per aquest immens esforç, per aquest immens testimoni.
Amadeus
DIETARIS DE L'ARTIFICIER 
Deixa un comentari